Em dic Ona Vidal Serra
Acompanyo dones i famílies en processos profundament transformadors com l’embaràs, el part i el postpart. De petita deia que volia ser llevadora, em fascinava la vida, el cos, el naixement… Al mateix temps, les arts sempre van formar part del meu camí, i més endavant vaig estudiar cinema amb la necessitat d’explicar allò invisible: les emocions, els silencis, els vincles, la bellesa dels instants que duren un segon, però ens marquen per sempre.
Durant anys vaig sentir que existien dues parts que vivien amb molta intensitat dins meu: la mirada artística i aquesta profunda fascinació per la maternitat i l’experiència humana. Encara no sabia que un dia acabarien unint-se.
Quan em van diagnosticar l’endometriosi va ser un punt d’inflexió, vaig viure moments de molta soledat, desconnexió i preguntes sense resposta. I, d’alguna manera, aquell procés em va portar de nou cap a les dones, cap al cos i cap a la necessitat de sentir-me sostinguda i compresa.
Va ser llavors quan la fotografia va aparèixer amb força.
A través de la càmera vaig descobrir que no només volia preservar la memòria. Volia crear espais on les dones es poguessin sentir mirades, respectades i segures. Fotografiar embarassos, parts, lactàncies, postparts, cerimònies i cercles de dones em va transformar profundament. Sentia que, darrere la càmera, també estava cuidant. I així vaig descobrir la figura de la doula.
Entendre que la presència també pot ser una forma d’acompanyament va canviar moltes coses dins meu. Vaig comprendre que no necessitava “fer” constantment; moltes vegades, el més valuós és sostenir, escoltar, estar.
Avui uneixo totes aquestes parts del meu camí: la mirada sensible de la fotografia documental, l’acompanyament com a doula i la tècnica com a assessora de lactància.
Entre la càmera i la paraula, entre la llum i la presència, busco crear memòria, sostenir processos i revelar l’essència de la vida.
Hi ha moments que deixen empremta. Durant molt temps m’ha costat entendre què unia totes les parts de mi.
La doula, la fotografia, la meva història. Semblaven camins diferents. Però amb els anys he entès que tots neixen del mateix lloc.
Ser-hi, quan la vida es transforma. A vegades ho faig amb l’escolta, a vegades amb la presència, a vegades amb una càmera.
Crear espais on les dones puguin veure’s, reconèixer-se. Habitar la seva pròpia veu. Veure’s amb dignitat, amb veritat, amb tendresa.
Perquè la manera com som sostingudes també transforma la nostra història. LA MIRADA QUE SOSTÉ.
Si vols que parlem, escriu-me
