La primera setmana de l’agost de 2025, va ser una de les més surrealistes que he viscut fins ara com a fotògrafa. I, curiosament, tot es resumeix en una targeta de memòria de la càmera.
La nit de diumenge a dilluns ja era al llit quan vaig rebre el missatge que feia gairebé quatre setmanes que esperava: “Sembla que el part s’està activant”. Mitja hora més tard ja era dins del cotxe de camí a casa Laietània. Al cap d’una estona, després d’un part molt ràpid i intens, presenciava el naixement d’una personeta i tenia el privilegi d’immortalitzar el moment en què els seus pares li donaven la benvinguda al món.
Quatre dies després vaig tornar a agafar la càmera, aquesta vegada amb una certa urgència, per anar cap a l’Hospital Vall d’Hebron. Per a qui no ho conegui, formo part de Dits Petits, una associació de fotògrafes voluntàries i sense ànim de lucre. Ens organitzem per anar als hospitals de Catalunya a fotografiar, de manera totalment gratuïta, els nadons ingressats a les unitats de cures intensives neonatals perquè les seves famílies puguin conservar aquests records. En algunes ocasions, com va passar aquell dijous, també ens avisen quan un bebè està a punt de morir i l’hospital ofereix a la família la possibilitat de tenir fotografies d’aquells últims moments.
Em va trencar el cor no poder arribar a temps a fer fotos quan encara estava amb vida, però tot i així, vam estar uns 15 minuts fent fotos de tot: de la seva carona, de les manetes, dels peus, dels pares abraçant-lo, de la mare fent-li un petó a la galta. Tot, absolutament tot el que ens va venir al cap, perquè segurament aquelles són les últimes fotos o de les últimes que tindran.
Quan vaig arribar a casa, vaig connectar l’ordinador a la targeta que, sense adonar-me, contenia les fotos de només dos dies: el naixement i la mort. Em vaig quedar en xoc en veure aquella unió, clarament davant dels meus ulls. I mirant-m’ho, l’únic que havia jo en aquelles imatges era l’amor més immens, més profund i incondicional. Es veia una mare i un pare agafant el seu bebè, mirant-lo amb una tendresa infinita. Uns donant-li la benvinguda i els altres acomiadant-se.
Fins ara hi ha hagut molta gent que m’ha dit que no podria fotografiar la mort, una mort que no correspon a l’ordre natural de la vida, que no hauria de passar. Que tot i ser una mort petita, és gegant i el buit que deixa, irreparable. I clar que és dur, intens, desgarrador, i clar que hi ha dolor. Tot això és cert. I també és cert el grandíssim amor que es veu, les ganes de crear un record “material” que preservi aquell moment en què van estar junts. I que gràcies a aquestes fotos també puguin presentar el seu fill/a a altres persones que no van poder conèixer-lo o acomiadar-se.
Tant de bo no fes falta fer aquesta feina, i hi haurà famílies que potser no volen fotos i tot està bé. A mi em fa sentir molt afortunada tenir una eina que pot oferir un cert consol o, com a mínim, que immortalitza una vida que ha acabat massa d’hora. La meva intenció és, i serà, posar-la al servei d’aquelles famílies que ho necessitin.
