Hi ha naixements que deixen empremta, no només en les famílies que els viuen, sinó també en les persones que tenim el privilegi d’acompanyar-los. Aquest és el record d’un d’aquells parts que, amb el pas del temps, he entès que també va marcar un abans i un després en la meva manera de ser doula.
La Judit va contactar amb mi quan feia molt poc que havia acabat la formació de doula i acompanyant en la primera infancia i criança. Tot i ser conscient que hi havia professionals amb molta més experiència, va decidir confiar en mi. Aquella confiança va ser el primer regal d’aquest acompanyament.
Des de la primera trobada vaig sentir que hi havia alguna cosa especial. Vam passar hores parlant del seu embaràs, del part que imaginava, de les seves il·lusions i també de les seves inquietuds. Amb el temps vaig començar a formar part del seu dia a dia: vaig entrar a casa seva, vaig conèixer la seva parella, vaig compartir estones amb la seva filla gran i vaig veure com aquella família es preparava per rebre un nou fill.
Quan acompanyo una dona durant l’embaràs, no només penso en el dia del part, intento entendre qui és, què necessita per sentir-se segura i com puc sostenir-la perquè arribi a aquell moment amb més confiança. Per mi, aquest vincle és una part essencial de l’acompanyament.
Uns dies abans del naixement hi va haver un primer inici de part intens, llarg i emocionalment exigent. Recordo perfectament la sensació de preguntar-me si estava fent prou, si realment estava ajudant. Era fàcil pensar que havia de trobar solucions, però aquell dia vaig descobrir una de les lliçons més valuoses que m’ha regalat aquesta professió.
Acompanyar no sempre significa intervenir. Moltes vegades significa quedar-se, escoltar, oferir calma quan tot sembla incert… Sostenir sense voler controlar el procés. Aquell primer inici de part va ser un treball profund en equip amb el seu nadó, al costat de la seva parella i de la ginecòloga, buscant que el cos pogués recuperar el seu ritme i trobar un altre camí.
Aquella experiència també va transformar la meva mirada. Fins llavors havia viscut molts parts darrere la càmera, observant i documentant amb sensibilitat tot el que passava. Però aquell dia vaig entendre que no havia d’escollir entre ser fotògrafa o ser doula. Podia ocupar els dos llocs alhora: cuidar mentre fotografiava i preservar la memòria mentre sostenia emocionalment el procés.
Quan el part va començar de veritat, tot tenia una altra energia, ja ens coneixíem prou perquè les paraules fossin gairebé innecessàries. Recordo les hores tranquil·les, l’aigua caient suaument sobre el seu cos, la delicadesa amb què intentàvem protegir l’espai perquè ella només hagués d’ocupar-se d’una cosa: parir.
Hi ha una imatge que encara avui em commou especialment i és quan vaig anar a buscar la seva filla gran perquè pogués conèixer el seu germà acabat de néixer. Va ser una escena plena de tendresa, d’aquelles que recorden que un part no és només el naixement d’un nadó. És també el naixement d’una nova família, d’una germana gran, d’uns pares, d’uns avis…
Quan penso en aquest acompanyament, no recordo només les fotografies que en van sortir ni els moments més intensos del part. Recordo, sobretot, la confiança que la Judit va dipositar en mi quan jo encara estava començant aquest camí.
Potser ella no ho sap, però aquell dia també va néixer una part de la doula que soc avui. Una doula que va entendre que no necessita tenir totes les respostes, que el més valuós que pot oferir és una presència honesta, serena i disponible.
