Etiqueta: doula

  • Quan fotografio un part, soc una ombra · 3Cat

    Quan fotografio un part, soc una ombra · 3Cat

    Una entrevista del programa La nit dels ignorants

    En aquesta conversa amb 3Cat parlo de la meva manera de ser-hi present durant un naixement: observar, escoltar i saber quan apropar-me i quan fer un pas enrere.

    «Quan fotografio un part, soc una ombra» és una frase que resumeix bastant bé com entenc aquesta feina. La càmera hi és, però no és el més important. Abans que fotògrafa, soc una persona que acompanya i que té cura de l’espai i del moment que està passant davant meu.

    Parlem també de què significa ser doula, del tipus d’acompanyament que ofereixo i de com la fotografia i l’acompanyament emocional poden conviure en un mateix espai.

    I també hi ha lloc per parlar d’una realitat de la qual encara costa molt parlar: el dol gestacional i perinatal. De les pèrdues que sovint es viuen en silenci i de la importància de poder donar visibilitat a aquestes experiències, també amb la fotografia.

    Escolta la conversa a 3Cat

  • Convertir el part en art · VOTV

    Convertir el part en art · VOTV

    Trencar estigmes de l’embaràs amb la fotografia.

    El setembre de 2025 vaig tenir l’oportunitat de parlar amb VOTV, la televisió del Vallès Oriental, sobre la meva manera d’entendre la fotografia i sobre el projecte que estava construint al voltant de l’embaràs, el part i el naixement.

    En aquesta conversa parlem de fotografia, però també de la necessitat de trencar amb alguns dels estigmes i imaginaris que envolten l’embaràs i el part, i de la meva decisió de formar-me com a doula per poder oferir un acompanyament més conscient i respectuós a les famílies.

    Una petita peça del meu recorregut que em fa il·lusió conservar també aquí.

  • Mirar con el corazón · Cacao emocionao

    Mirar con el corazón · Cacao emocionao

    Un pòdcast de Sònia Camacho Vallejo.

    Hi ha converses que neixen de manera natural, a partir de vincles que ja existeixen.

    La Sònia va ser la meva tutora durant la formació de doula i d’acompanyament a la infància i la criança a Espai Mima’m. Em va fer molta il·lusió quan em va proposar conversar al seu podcast Cacao emocionao sobre la meva manera de mirar, d’acompanyar i d’entendre la fotografia.

    En aquesta conversa parlem de fotografia, però també d’acompanyament, del cicle de la vida, de la feminitat i de la importància de mirar amb presència i sensibilitat els processos que vivim.

    Una conversa que em fa ve de gust guardar també aquí, com una petita peça del meu recorregut i de les persones que l’han anat acompanyant.

    Escolta l’episodi a Spotify

  • El part que també em va transformar a mi

    El part que també em va transformar a mi

    Hi ha naixements que deixen empremta, no només en les famílies que els viuen, sinó també en les persones que tenim el privilegi d’acompanyar-los. Aquest és el record d’un d’aquells parts que, amb el pas del temps, he entès que també va marcar un abans i un després en la meva manera de ser doula.

    La Judit va contactar amb mi quan feia molt poc que havia acabat la formació de doula i acompanyant en la primera infancia i criança. Tot i ser conscient que hi havia professionals amb molta més experiència, va decidir confiar en mi. Aquella confiança va ser el primer regal d’aquest acompanyament.

    Des de la primera trobada vaig sentir que hi havia alguna cosa especial. Vam passar hores parlant del seu embaràs, del part que imaginava, de les seves il·lusions i també de les seves inquietuds. Amb el temps vaig començar a formar part del seu dia a dia: vaig entrar a casa seva, vaig conèixer la seva parella, vaig compartir estones amb la seva filla gran i vaig veure com aquella família es preparava per rebre un nou fill.

    Quan acompanyo una dona durant l’embaràs, no només penso en el dia del part, intento entendre qui és, què necessita per sentir-se segura i com puc sostenir-la perquè arribi a aquell moment amb més confiança. Per mi, aquest vincle és una part essencial de l’acompanyament.

    Uns dies abans del naixement hi va haver un primer inici de part intens, llarg i emocionalment exigent. Recordo perfectament la sensació de preguntar-me si estava fent prou, si realment estava ajudant. Era fàcil pensar que havia de trobar solucions, però aquell dia vaig descobrir una de les lliçons més valuoses que m’ha regalat aquesta professió.

    Acompanyar no sempre significa intervenir. Moltes vegades significa quedar-se, escoltar, oferir calma quan tot sembla incert… Sostenir sense voler controlar el procés. Aquell primer inici de part va ser un treball profund en equip amb el seu nadó, al costat de la seva parella i de la ginecòloga, buscant que el cos pogués recuperar el seu ritme i trobar un altre camí.

    Aquella experiència també va transformar la meva mirada. Fins llavors havia viscut molts parts darrere la càmera, observant i documentant amb sensibilitat tot el que passava. Però aquell dia vaig entendre que no havia d’escollir entre ser fotògrafa o ser doula. Podia ocupar els dos llocs alhora: cuidar mentre fotografiava i preservar la memòria mentre sostenia emocionalment el procés.

    Quan el part va començar de veritat, tot tenia una altra energia, ja ens coneixíem prou perquè les paraules fossin gairebé innecessàries. Recordo les hores tranquil·les, l’aigua caient suaument sobre el seu cos, la delicadesa amb què intentàvem protegir l’espai perquè ella només hagués d’ocupar-se d’una cosa: parir.

    Hi ha una imatge que encara avui em commou especialment i és quan vaig anar a buscar la seva filla gran perquè pogués conèixer el seu germà acabat de néixer. Va ser una escena plena de tendresa, d’aquelles que recorden que un part no és només el naixement d’un nadó. És també el naixement d’una nova família, d’una germana gran, d’uns pares, d’uns avis…

    Quan penso en aquest acompanyament, no recordo només les fotografies que en van sortir ni els moments més intensos del part. Recordo, sobretot, la confiança que la Judit va dipositar en mi quan jo encara estava començant aquest camí.

    Potser ella no ho sap, però aquell dia també va néixer una part de la doula que soc avui. Una doula que va entendre que no necessita tenir totes les respostes, que el més valuós que pot oferir és una presència honesta, serena i disponible.

  • Entre Gestos

    Entre Gestos

    Llegeix l’article de la revista Heartful

    Vaig conèixer la Sònia el setembre de 2024, quan vaig començar la formació de doula. La seva manera de compartir vivències amb en Biel, el seu fill de 19 anys amb esclerosi tuberosa, em va arribar com una onada silenciosa. Ja fos a través d’un missatge en un grup o enmig d’una conversa informal, ella expressava, amb naturalitat i fermesa, com és maternar en una realitat que sovint queda fora del focus. 

    Com a fotògrafa de maternitat, sempre he buscat una mirada documental, sincera, allunyada de la postal perfecta. Quan vaig escoltar la seva història, vaig entendre que no podia continuar fotografiant la maternitat si no deixava espai per totes les seves formes. Si la diversitat no hi té cabuda, la representació queda incompleta. 

    D’aquesta revelació en va néixer el desig de documentar la seva quotidianitat, que per a qui no la viu, pot passar desapercebuda. No volia portar-los a un estudi ni construir una escena. Volia fer visibles tots aquells detalls que la Sònia ja no veu perquè formen part de la seva rutina: el tamboret a la dutxa, les cicatrius a la pell, el peluix de la infància… I casa seva era el millor lloc per fer-ho. 

    Vam acordar fer una sessió sense guió, sense expectatives. Vaig seguir-los com una ombra durant el seu matí: despertar, esmorzar, dutxa, vestir-se, sortir a comprar el pa. I entre tots aquests moments, gestos de connexió i amor que revelaven la força d’un vincle construït des de la tendresa i la presència. Una comunicació purament no verbal, feta de mirades, de pressions suaus, de silencis entesos. 

    Per captar tot això amb la màxima fidelitat, vaig escollir treballar amb llum natural. Volia que la llum que els il·lumina cada dia fos també la que els mostrés. Portar un focus o modificar l’entorn podia convertir-se en un estímul intrusiu i desconcertant per en Biel. Mantenir la seva pau i intimitat era essencial, l’única diferència aquell dia havia de ser la meva presència —i fins i tot això, volia que passés gairebé desapercebuda. 

    És per això que també vaig optar per una càmera discreta i un objectiu de 50mm, que em permetia respectar la distància i, alhora, apropar-me per captar els detalls dels gestos i carícies. Volia ser-hi sense dirigir, observar sense intervenir. Deixar que la vida passés, simplement. 

    Un dels moments més reveladors va ser durant la dutxa, em vaig trobar confrontant la meva pròpia incomoditat: ser-hi amb la càmera, en un moment tan vulnerable, em feia qüestionar els meus propis límits. Finalment, vaig entendre que mirar plenament no és invasiu si es fa des del respecte. Que l’incomoditat no venia d’ells, sinó dels meus propis prejudicis socials i culturals. 

    Mirar, en aquest context, era una manera d’honrar la seva realitat. No per embellir-la, sinó per validar-la. Per reconèixer que sí, és una realitat molt dura, i que sovint s’habita en una soledat profunda. Que maternar un fill que mai podrà ser autònom implica un dol constant, silenciat, pel futur que no serà. I que, tot i això, aquestes mares sostenen la vida amb una entrega ferma, quotidiana, invisible. Perquè mirar amb veritat és també això: veure-hi no només bellesa, sinó força, vulnerabilitat i amor profund. 

    Així, fotografiar la Sònia i en Biel no va ser només una sessió de fotos. Va ser una lliçó de vida, una invitació a revisar com mirem i a qui mirem. I també un compromís: continuar ampliant la mirada, obrint espais on totes les maternitats siguin representades amb la dignitat i la veritat que mereixen. 

    Podeu seguir la Sònia, on comparteix la seva maternitat amb honestedat i sensibilitat: @soniacamachovallejo / www.soniacamachovallejo.org