Entre Gestos

Llegeix l’article de la revista Heartful

Vaig conèixer la Sònia el setembre de 2024, quan vaig començar la formació de doula. La seva manera de compartir vivències amb en Biel, el seu fill de 19 anys amb esclerosi tuberosa, em va arribar com una onada silenciosa. Ja fos a través d’un missatge en un grup o enmig d’una conversa informal, ella expressava, amb naturalitat i fermesa, com és maternar en una realitat que sovint queda fora del focus. 

Com a fotògrafa de maternitat, sempre he buscat una mirada documental, sincera, allunyada de la postal perfecta. Quan vaig escoltar la seva història, vaig entendre que no podia continuar fotografiant la maternitat si no deixava espai per totes les seves formes. Si la diversitat no hi té cabuda, la representació queda incompleta. 

D’aquesta revelació en va néixer el desig de documentar la seva quotidianitat, que per a qui no la viu, pot passar desapercebuda. No volia portar-los a un estudi ni construir una escena. Volia fer visibles tots aquells detalls que la Sònia ja no veu perquè formen part de la seva rutina: el tamboret a la dutxa, les cicatrius a la pell, el peluix de la infància… I casa seva era el millor lloc per fer-ho. 

Vam acordar fer una sessió sense guió, sense expectatives. Vaig seguir-los com una ombra durant el seu matí: despertar, esmorzar, dutxa, vestir-se, sortir a comprar el pa. I entre tots aquests moments, gestos de connexió i amor que revelaven la força d’un vincle construït des de la tendresa i la presència. Una comunicació purament no verbal, feta de mirades, de pressions suaus, de silencis entesos. 

Per captar tot això amb la màxima fidelitat, vaig escollir treballar amb llum natural. Volia que la llum que els il·lumina cada dia fos també la que els mostrés. Portar un focus o modificar l’entorn podia convertir-se en un estímul intrusiu i desconcertant per en Biel. Mantenir la seva pau i intimitat era essencial, l’única diferència aquell dia havia de ser la meva presència —i fins i tot això, volia que passés gairebé desapercebuda. 

És per això que també vaig optar per una càmera discreta i un objectiu de 50mm, que em permetia respectar la distància i, alhora, apropar-me per captar els detalls dels gestos i carícies. Volia ser-hi sense dirigir, observar sense intervenir. Deixar que la vida passés, simplement. 

Un dels moments més reveladors va ser durant la dutxa, em vaig trobar confrontant la meva pròpia incomoditat: ser-hi amb la càmera, en un moment tan vulnerable, em feia qüestionar els meus propis límits. Finalment, vaig entendre que mirar plenament no és invasiu si es fa des del respecte. Que l’incomoditat no venia d’ells, sinó dels meus propis prejudicis socials i culturals. 

Mirar, en aquest context, era una manera d’honrar la seva realitat. No per embellir-la, sinó per validar-la. Per reconèixer que sí, és una realitat molt dura, i que sovint s’habita en una soledat profunda. Que maternar un fill que mai podrà ser autònom implica un dol constant, silenciat, pel futur que no serà. I que, tot i això, aquestes mares sostenen la vida amb una entrega ferma, quotidiana, invisible. Perquè mirar amb veritat és també això: veure-hi no només bellesa, sinó força, vulnerabilitat i amor profund. 

Així, fotografiar la Sònia i en Biel no va ser només una sessió de fotos. Va ser una lliçó de vida, una invitació a revisar com mirem i a qui mirem. I també un compromís: continuar ampliant la mirada, obrint espais on totes les maternitats siguin representades amb la dignitat i la veritat que mereixen. 

Podeu seguir la Sònia, on comparteix la seva maternitat amb honestedat i sensibilitat: @soniacamachovallejo / www.soniacamachovallejo.org